ARQUITECTURA
ECOSISTEMA URBÀ
ECOSISTEMA NO URBÀ
La post naturalesa porta per conseqüència la necessitat de repensar la convivència i la igualtat d'espècies i la nostra participació activa en la forma de desenvolupar-nos a l'entorn: així com els hàbits constructius, l'arquitectura, els espais urbans i les ciutats. Aquestes no són només habitades per humans, sinó que interpel·len centenars d'espècies i d'ecosistemes, que s'exclouen i es destrueixen.
Les ciutats són construccions mastodòntiques de ciment i quitrà pensades per a ser únicament utilitzats per i per a les necessitats i el benefici d'una única espècie. Exclouen i rebutgen tot rastre de naturalesa que no sigui innòcua, ensinistrada o contemplativa.
Fins i tot quan aquesta naturalesa penetra la civilització, com un senglar que ensuma pels carrers perifèrics d'una ciutat, o brins d'herba apareixen per fines esquerdes o juntes de rajoles, són ràpidament segades o expulsades.
El jardí Cyborg va ser una exposició que va servir com a camp de proves per a explorar i assajar formes de coexistència entre humans i no-humans que convidin a repensar l'ús dels espais oberts no urbans, que generalment destinem a un ús recreatiu o no productiu. Les ciutats són el primer lloc on s'exclou a les altres espècies, i és per això que les practiques artístiques centren les seves propostes en aquest context. Alguns projectes retraten processos de plantes o animals de manera visual. L'exposició convida a repensar en l'ús que li donem als espais oberts a les ciutats.
“Atención. Está usted accediendo al Instituto Mutante de Narrativas Ambientales. Una plataforma de generación de conocimiento y de producción, para afrontar los desafíos de la crisis climática en el siglo XXI. Un lugar para comunicarse con otras especies, aprender de hormigas o mohos de mil cabezas, hablar con humanos que aún no han nacido."
Les diferents espècies i interrelacions són tan eficients a adaptar-se a diferents entorns que són capaços d'habitar estructures artificials i usar-les en el seu benefici propi. Algae playground space, és un pavelló que parteix de la capacitat d'absorció de Co2 de les algues per a integrar-les en una estructura destinada a ser un espai de joc d'aire net. En aquest cas, les algues no són autòctones i aquestes es troben contingudes en uns dispensadors. Existeixen altres tipus d'estructures en les quals també podem observar com la hi reapropien altres formes de vida.
Mantenir una estructura que només beneficia a una espècie que se sosté amb l'explotació de la resta, a llarg termini estem vivint que no és sostenible. Per això Mancuso, en el seu llibre La nació de les plantes expressa que la realitat està a aconseguir que l'autosuficiència mutualista són les vies ideals del futur.
Les perifèries de les ciutats i en els camps, boscos, muntanyes i oceans pereixen esquelets d'estructures humanes que es descomponen sota el sol o en les profunditats de la mar, com a castells abandonats, naus industrials, o vaixells titànics. La capacitat de la naturalesa d'adaptar-se a aquests mitjans ens brinda la possibilitat d'imaginar, especular i teoritzar sobre les capacitats d'adaptació del nostre propi entorn i com aplicar la nostra manera d'habitar el món perquè sigui conforme a l'ordre natural. Estefano Mancuso, biòleg i divulgador, un manifest que planteja no sols la possibilitat, sinó també la necessitat d'atorgar espais a les ciutats en les quals les plantes puguin viure i participar no sols en el paisatge urbanístic, sinó també en centenars de processos que ens beneficien mútuament.
Moltes de les pràctiques artístiques que es teoritzen des dels estudis post naturals, tracten la possibilitat d'hibridar l'entorn urbà amb altres formes de vida que es beneficiïn i que participin en l'arquitectura. Des d'aquesta perspectiva es plantegen diversos models en els quals totes les parts implicades de l'ecosistema surtin beneficiades.
Els espais relacionals post naturals que s'estan plantejant poden segueixen dues línies de pensament diferents: l'arquitectura sostenible i l'arquitectura biofílica.
L'arquitectura sostenible és aquella que es construeix en relació al seu context i entorn. No obstant això, molts arquitectes troben aquesta definició controvertida, perquè aquest hauria de ser un imperatiu de qualsevol arquitectura. L'objectiu de l'arquitectura sostenible és l'autosuficiència energètica i el zero impacte de petjada de carboni de materials i construcció.
Aquestes pràctiques constructives realment només ho aconsegueixen els animals, que construeixen les seves pròpies estructures. Fins i tot aquestes, a més de ser sostenibles, no causar cap impacte mediambiental i estar adaptades a totes les necessitats presents i futures de l'amfitrió, també són reaprofitades més tard per a ser ocupades per altres individus d'una altra o de la mateixa espècie.
L'arquitectura biofílica, en canvi, no busca tant l'impacte mediambiental de les estructures que adopten el seu nom, sinó que més aviat, aquestes busquen en l'estructura recordar les formes naturals i orgàniques, amb l'objectiu de fer sentir a l'individu que les habita una relació estètica amb la naturalesa. L'estudi d'arquitectura Anupama Kundoo, explora i investiga materials i estructures òptimes, i construeix a partir d'aquestes edificacions amb estructures i patrons que referencien al medi natural. Però el que també té en compte aquest estudi d'arquitectura, és la sostenibilitat de la construcció, més enllà del factor estètic.
La nostra ignorància destructiva és causa del desconeixement que tenim respecte a les relacions entre espècies i ecosistemes. I això es deu al fet que fem una separació conceptual entre els éssers vius i l'entorn en el qual viuen, i tractem a cada ésser viu com un individu dins d'un grup. En realitat, l'individu no existeix, sinó que és una relació Inter espècie en la qual cooperen animals, plantes i microorganismes. L'exclusió d'una part pot acabar per alterar la xarxa de relacions.
Nosaltres també formem part d'aquesta xarxa, i excloure a milers d'espècies dels espais que decidim edificar comporta una inestabilitat energètica i residual que pagarem per centenars d'anys. El canvi, les possibles vies de solució, es troben en aquesta manera de tractar les ciutats i intentar integrar-les en el món natural del qual les hem exclòs.
Les ciutats són vives, compartides per humans i animals, insectes i plantes, formes del relleu i màquines. Com podrien ser els ecosistemes de la ciutat en el futur si lluitem per la justícia multiespècies als nostres entorns urbans?