El text de Carla Boserman i de Jara Rocha, La matèria contraataca: una temptativa objetològica, proposa repensar el disseny i la relació amb objecte i matèria. La idea principal és que moltes vegades s'atribueixen als objectes i sistemes agències que en realitat vénen dels humans.
La finalitat de la seva proposta és criticar la modernitat antropocèntrica (home blanc colonial, que ha dominat el món) i deixar els diferents pensaments construïts culturalment com un assumpte entre humans, començant a englobar els objectes, matèria, animals...
Per això planteja pensar en la matèria des de quatre dimensions: l'ètica, la política, l'estètica i l'eròtica, quatre eixos des dels quals pensar com fer un disseny més materialista. El plantejament ètic del disseny, des d'una perspectiva humana sobre la matèria i l'objecte, basa en les conseqüències que un objecte pot generar al seu voltant, des que es produeix, com es distribueix i quin impacte té socialment i materialment.
Aplicar l'ètica humana a la matèria és un error, ja que es basa en la voluntat (voler estar bé, que és correcte o incorrecte ...) i la matèria no en té, s'ha de buscar una ètica on això no influeixi.
Potser encara veiem tot allò que no ha estat criat selectivament, industrialitzat o modificat genèticament d'una manera deliberada, com una cosa natural. No obstant això, queda molt poc de la naturalesa que no porti d'alguna manera les empremtes dactilars de la humanitat.
La mirada contemporània ha de deixar enrere definitivament la visió romàntica del paisatge, i endinsar-se en els nous entorns postnaturals com la nova realitat. Deserts artificials, llacs i cascades infraestructurals, platges de plàstic, mines, cementiris de residu tecnològic, o els territoris derivats de la tecnologia nuclear.
És en aquests paisatges i en les seves matèries on es generen altres relats i noves maneres d'entendre la temporalitat de la matèria.
El juliol de 1945, en un desert als EUA, es va posar a prova la tecnologia nuclear amb el primer llançament d'una bomba d'urani. Amb la detonació, es va formar un estrany vidre verd clar, un nou mineral batejat com a trinitita. L'explosió va fondre la sorra generant aquest nou mineral artificial.
El postnaturalisme és l'estudi dels orígens, els hàbitats i l'evolució dels organismes que han estat alterats de forma intencional i hereditària amb l'enginyeria genètica, i la influència de la cultura humana i la biotecnologia a l'evolució.
Des que els éssers humans existim, hem estat influint en la flora i la fauna del nostre planeta.
Per trobar matèria post natural, hem de viatjar molt més enrere, concretament, des del nostre origen, ja que, la nostra espècie ha anat configurant i transformant la natura. Quan els humans vam començar a reproduir de forma selectiva uns organismes en concret, ja estem alterant la composició genètica de les espècies, creant especies "postnaturals".
Un altre exemple és les peces ceràmiques, un dels materials més antics de la humanitat, quan es van fer necessaris recipients per emmagatzemar. Aquest material, durant el seu procés d'obtenció i elaboració, genera una petjada de contaminació que molta gent no sap. Un dels beneficis i, al temps, desavantatges d'aquest material és la llarga "vida" que té. La ceràmica, encara d'estar formada de matèria natural, té una descomposició molt lenta. En general, això triga molt de temps a succeir, fins i tot pot trigar fins a un milió d'anys perquè una peça de ceràmica és biodegrada.
La lenta descomposició de la ceràmica, juntament amb l'excessiu ús que se'n fa, provoca que les deixalles d'aquest material, modifiquin ecosistemes. Un clar exemple d'això són les platges, on junt la sorra, hi ha restes de ceràmica.
Un altre material que ha modificat la característica de les platges, és el vidre. Tothom quan ha anat a una platja, ha trobat petites pedres translúcides de colors, això són petits trossos de vidre, que el mar ha portat a la costa.
Aquest material és molt peculiar, pel fet que és un material 100% reciclable. Podem dir que té una vida infinita i reciclar-lo serà un gran benefici, tant per facilitar-ne la gestió com a residu, com per reduir l'extracció dels seus materials constituents. Però hi ha molt d'aquest material que no es recicla, i acaba en entorns naturals. El vidre triga entre 4.000 i més de 5.000 anys a descompondre's.
Com podem imaginar, aquests llargs períodes de permanència a la naturalesa dels residus comporten innombrables problemes ambientals. Específicament, alguns dels riscos o perills més comuns del vidre per al medi ambient són contaminació de l'aigua, sòls i, en general, ecosistemes i tot el planeta, així com la pèrdua de biodiversitat diversos organismes, que pateixen malalties o fins i tot la mort com a conseqüència del contacte amb aquest residu.
Un dels materials generats pels humans, amb més impactes i més preocupants, és el plàstic.
Aquest no tan sols contamina les platges, sinó que es troba a mars, oceans, boscos, deserts... modificant i perjudicant diferents ecosistemes.
El plàstic és un material que triga un llarg període de temps a descompondre's, ja que és molt lent el seu procés de descomposició a la natura. A tall de resum, podem aclarir que, en realitat, depenent del tipus de plàstic triga entre 100 i 1000 anys a degradar-se, amb una mitjana de 500 anys. Aquests estan fabricats o compostos de combustibles fòssils, així que, possiblement és el material més contamina i que més perjudicis aporta al planeta.
El plàstic al mar i l'oceà no només té un impacte paisatgístic, sinó també en la biodiversitat. En el cas dels animals aquests es poden embolicar amb els plàstics o resultar ferits i en algunes ocasions poden acabar morint, per la qual cosa es produeix una pèrdua de biodiversitat important. Tortugues i peixos enredats o alimentant-se de plàstic; balenes mortes que arriben a terra amb gairebé quilos de plàstic a l'estómac; bussos que neden a través dels corrents de contaminació plàstica.
De fet, a l'Oceà Pacífic del Nord, entre el Japó i Califòrnia hi ha una zona amb una gran concentració de residus plàstics, aquesta zona rep diversos noms i un és "l'illa de plàstic"
Els plàstics més perjudicials són els microplàstics, menors de 5 mm. Aquests són petites partícules plàstiques que les depuradores no són capaces de retenir i fa que acabin introduint-se en tots els racons del planeta. Per aquesta raó, són una de les amenaces més grans per al medi ambient i la seva biodiversitat.
La conseqüència és molt greu, ja que són ingerits pels animals, causant problemes gastrointestinals i alteracions en el seu cicle de vida o, fins i tot, matant-los. A més, aquests microplàstics es transfereixen a la cadena alimentària arribant als aliments que consumim els humans, per la qual cosa acabem ingerint els microplàstics nosaltres mateixos, que els hem produït.
Moltes artistes utilitzen la seva obra com a mitjà per crear consciència sobre problemes mediambientals o socials.
Caroline South és una fotògrafa de Sussex Occidental que, juntament amb la seva família, dedica gran part del seu temps a recollir plàstics, ceràmiques i vidres marins de les platges. És aquí a la platja on comença la seva obra que continua a casa amb composicions delicades i molt acolorides dels seus tresors recuperats de la platja.
Dins la matèria i alimentació postnatural des de l'any 2001, la NASA van començar a investigar dins el sector de la carn, concretament els cultius de carn a partir de cèl·lules animals. Com hem dit la primera investigació enfocada als cultius de carn es va pensar com a millora a la dieta dels astronautes. Tot i això l'any 1930 Winston Churchill va especular dient "D'aquí a cinquanta anys, escaparem de l'estupidesa de criar pollastres sencers per menjar el pit i les ales, cultivant parts separades dins un medi adequat."
Actualment, a finals del 2020 a Singapur, es va aprovar el primer menú que implementava la carn cultivada amb cèl·lules, va ser "Eat Just" la primera empresa en aconseguir aquesta aprovació. A hores d'ara, el següent pas en què es treballa és a augmentar l'eficiència de producció, reducció de costos i treure els productes cultivats al mercat, aquest últim objectiu estava previst per aquest any, 2022.
Dins de la categoria d'aliments, existeixen una gran quantitat que entren dins la categoria de postnaturalesa, tots els aliments transgènics, aquells modificats genèticament per tal de fer-nos una producció més ràpida i a la vegada complint amb les expectatives últim dels humans. A la mateixa línia veiem com s'intervé directament a l'animal que ens prové, de diferents maneres, des de modificar el menjar amb el qual s'alimenten fins a l'hormonació són dels més coneguts.
Hem vist com la tecnologia, i per tan els humans, intervenim en una gran part dels aliments, de fet actualment veiem com els que no es tracten, estan marcats, això és indicador de què la gran majoria per una banda o altra (en les matèries primàries es a dir els vegetals o directament en els animals) estan intervinguts pels humans.
Altres maneres que existeixen d'incidir en aquests procés, és com la matèria primera, en aquest cas els ingredients que acabaran conformant el menjar, estan intervinguts. Si entrem en el món de les impressores 3D, se'ns presenten els ingredients col·locats en format de filaments creuats, d'aquesta manera imita la forma de les proteïnes intercel·lulars de les molècules musculars.
Amb aquestes impressores és poden arribar a controlar les textures dels filets, imitar el sabor segons els ingredients, els sabors que es volen aconseguir i les propietats nutricionals.
Està previst que els restaurants en un curt termini puguin imprimir els aliments dels seus menús.
Si ens endinsem a les modificacions genètiques i creacions d'éssers a partir de cèl·lules, ens trobem dins les clonacions, com el primer ser clonat, l'ovella Dolly l'any 1996. Aquesta va ser una gran notícia i a la vegada una gran preocupació a escala ètica i moral, sempre enfocat cap als humans, i a on podria arribar aquesta tecnologia.
Tot i això, ens trobem amb molts casos d'experimentació en l'àmbit genètic al món animal i a la creació d'éssers totalment "artificials", és a dir des del minut 1 a un laboratori, sumant a aquesta creació, la modificació.
Descobrim projectes com el de les cabres BioSteel, creat per Nexia Biothechnologies Inc, una corporació canadenca. Aquest projecte consisteix en la creació d'un remat de cabres que produeixen en la seva llet un proteïna característica de les aranyes teixidores daurades (Nephilia clavipes), un proteïna concreta per produir productes farmacèutics.
Veiem a la vegada que tots els éssers creats a laboratoris, no són entesos com a éssers vius, amb el seguit de drets corresponents, sinó des d'una visió de propietats biològiques i intel·lectuals.
La publicació de Propietats biològiques, conté un recull dels primers cent vuit anys de formes de vida patentades únicament als Estats Units, des de la llevat de cervesa fins a la patent original de "Sea Monkeys". L'objectiu marcat per aquest llibre és servir de referència i promocionar un punt de vista de l'evolució de la biotecnologia a través dels anys.
Més enllà de la visió proposada, convidem a revisar com els éssers vius, tot i creats amb tecnologies formen part d'una propietat intel·lectual i biològica dels humans, entrant altra vegada a una mirada antropocèntrica del món.
L'exposició "Making nature: How we see animals", reuneix més de 100 objectes de literatura, cinema, taxidèrmia i fotografia de persones que han estat treballen en la qüestió de com els humans veiem els animals i com ens hi relacionem. Engloba la pregunta des de molts punts de vista: filòsofs, antropòlegs, científics, especialistes en ètica i artistes de diferents segles; examinem el que pensem, sentim i valorem les altres espècies i les conseqüències tant de la mirada com de l'acció que té en el món que ens envolta.
Judith i Richard Lang són una parella que porta recollint plàstics de la platja de Kehoe, Califòrnia, des del 1999. És una platja petita, de tot just 1000 metres de longitud. Però per a ells n'hi ha prou per reflectir un problema tan global com és la contaminació per plàstics. En arribar a casa, els netegen i classifiquen per colors i formes per deixar-los llestos per formar part de les obres d'art. Utilitzen les mateixes peces una vegada i una altra per crear diferents composicions que cridin l'atenció de l'espectador.